Comencem el nostre particular experiment. Aquesta setmana vull que siga introductòria: vull conèixer les vostres opinions sobre la pel•lícula i les vostres primeres intuïcions sobre el problema general que se’ns planteja. Ho farem a través d’una pregunta i una proposta que podreu llegir al final. Abans volia contar-vos algunes coses de l’experiment real en què s’inspira la pel•lícula que heu vist.
Alguns dels personatges estan directament inspirats en els estudiants que van viure l’experiment. És el cas del personatge de Tim, que s’inspira en un alumne concret: “Robert era un de tants estudiants que, ni destaquen, ni causen problemes. No són estudiants brillants, no són esportistes hàbils, no criden l’atenció. Són invisibles”. Com Tim, Robert també va esdevenir l’ombra del professor Jones: “La vesprada del dimecres em vaig adonar que Robert estava seguint-me. Li vaig preguntar què dimonis estava fent. Robert va somriure (crec que era la primera vegada que el veia somriure) i em va dir: senyor Jones, sóc el seu guardaespatlles. Em preocupa que li passe qualsevol cosa”. Però no sols havia estudiants que idolatraven al professor Jones. Com en la pel•lícula, també hi havia dissidents: els personatges de Karo i Mona s’inspiren en les tres estudiants (dones) que es van mostrar crítiques amb l’experiment del professor Jones i amb les actituds que estava fomentant entre els estudiants.
Si alguna de vosaltres s’ha sorprés per la rapidesa amb que se succeïxen els esdeveniments a la pel•lícula, heu de tenir en compte que l’experiment real es va haver de tallar fins i tot abans. Si l’experiment va començar un dilluns amb 30 estudiants, el dimecres ja eren 43 (13 adolescents estaven deixant d’assistir a les seues classes per a formar part de l’Ona). Només un dia després (dijous), 80 alumnes atapeïen l’aula amb mirades i posats expectants. El dia final de l’experiment (divendres), 200 seguidors plenaven el saló d’actes de l’institut on el professor Jones havia preparat l’escenificació del final de l’experiment (de manera semblant a la pel•lícula).
Tres raons principals van dur al professor Jones a voler acabar amb l’experiment:
Una: L’Ona no sols estava arrossegant als estudiants, sinó al mateix professor.– “Començava a actuar instintivament com a un dictador. A mesura que passava més temps interpretant el paper de líder autoritari, anava oblidant el propòsit original de l’experiment i la seua motivació racional”.
Dos: L’Ona estava generant odi entre els estudiants més fidels al “moviment” i aquells que no s’ho prenien tan seriosament o reaccionaven de manera crítica.– El dimecres a primera hora, el professor Jones havia assignat secretament a 3 estudiants la tasca d’informar sobre “conductes desviades”. Cap al final del matí, 20 estudiants (aproximadament la meïtat de la classe) ja s’havien acostat al professor amb “informes” sobre alumnes que no havien fet la salutació de l’Ona fora de la classe, alumnes que criticaven al professor o a l’experiment…
Tres: L’Ona començava a insinuar la seua promesa de violència.– El dijous li van arribar rumors al professor Jones de que un grup d’incondicionals de l’Ona estava planificant “donar una lliçó de la què se’n recordarien tota la vida” a les 3 estudiants “dissidents”.
A diferència de la pel•lícula, l’experiment real no va tenir un final tràgic (potser només perquè es va aturar a temps). Però, com en la pel•lícula, els alumnes van experimentar una sensació de pèrdua quan el professor Jones va posar fi a l’Ona. Les cares dels estudiants eren d’estupefacció, com si tot just s’hagueren despertat d’un somni. D’alguns ploraven, abraçats els uns amb els altres. D’altres sortien lentament del saló d’actes amb la mirada perduda. Però en tots predominava el silenci. El professor Jones els havia fet veure que no eren gaire diferents dels alemanys que havien col•laborat activa (o passivament) amb la màquina d’aniquilació nazi. Aquest silenci, per tant, estava carregat de sentit: era el silenci de la vergonya pel que havien arribat a dir i a fer embriacs pel moviment de l’Ona, el silenci de la vergonya pel que podrien haver arribat a fer si l’experiment hagués continuat.
Agafeu aire, que ara és el vostre torn. Vull saber que penseu de tot açò. De moment, només una pregunta i una proposta:
a) Quina és la cosa que més us ha sorprés de la pel•lícula?
b) Si se n’heu adonat, no tot sembla dolent en l’Ona. No sols té un innegable atractiu (seria hipòcrita negar-ho, vists els resultats), sinó que, a més a més, sembla que té veritables efectes positius sobre el comportament i el rendiment dels alumnes. Però també sabem que duu a conseqüències nefastes. La proposta que vos faig és la següent: destaqueu, de tots els efectes que l’Ona té sobre els seus membres (tant alumnes, com professor), un efecte positiu i un efecte negatiu (sense repetir! Heu de ser originals! Vull que totes feu la vostra aportació personal). Reflexioneu també sobre açò: creieu que es podrien corregir els aspectes negatius per tal d’aprofitar els aspectes positius? O, per contra, penseu que els efectes positius van necessàriament lligats als aspectes negatius?
Una aclaració: açò no és cap examen (d’això ja en teniu prou!). Tampoc es tracta de que doneu la resposta definitiva al problema (que potser no existeix). Només és una primera aproximació a la gran incògnita que ens planteja la pel•lícula i sobre la què continuarem parlant i aprofundint al blog. Ja vos deia al principi que el que m’agradaria saber aquesta setmana són les primeres intuïcions que heu tingut després de veure la pel•lícula.
I una altra cosa, no totes heu d’opinar igual. La filosofia no és com les matemàtiques: no hi ha respostes “correctes”, hi ha respostes millor argumentades que altres. Recordeu sempre aquesta màxima: “si totes pensem el mateix, és que alguna no està pensant!”.
Alguns dels personatges estan directament inspirats en els estudiants que van viure l’experiment. És el cas del personatge de Tim, que s’inspira en un alumne concret: “Robert era un de tants estudiants que, ni destaquen, ni causen problemes. No són estudiants brillants, no són esportistes hàbils, no criden l’atenció. Són invisibles”. Com Tim, Robert també va esdevenir l’ombra del professor Jones: “La vesprada del dimecres em vaig adonar que Robert estava seguint-me. Li vaig preguntar què dimonis estava fent. Robert va somriure (crec que era la primera vegada que el veia somriure) i em va dir: senyor Jones, sóc el seu guardaespatlles. Em preocupa que li passe qualsevol cosa”. Però no sols havia estudiants que idolatraven al professor Jones. Com en la pel•lícula, també hi havia dissidents: els personatges de Karo i Mona s’inspiren en les tres estudiants (dones) que es van mostrar crítiques amb l’experiment del professor Jones i amb les actituds que estava fomentant entre els estudiants.
Si alguna de vosaltres s’ha sorprés per la rapidesa amb que se succeïxen els esdeveniments a la pel•lícula, heu de tenir en compte que l’experiment real es va haver de tallar fins i tot abans. Si l’experiment va començar un dilluns amb 30 estudiants, el dimecres ja eren 43 (13 adolescents estaven deixant d’assistir a les seues classes per a formar part de l’Ona). Només un dia després (dijous), 80 alumnes atapeïen l’aula amb mirades i posats expectants. El dia final de l’experiment (divendres), 200 seguidors plenaven el saló d’actes de l’institut on el professor Jones havia preparat l’escenificació del final de l’experiment (de manera semblant a la pel•lícula).
Tres raons principals van dur al professor Jones a voler acabar amb l’experiment:
Una: L’Ona no sols estava arrossegant als estudiants, sinó al mateix professor.– “Començava a actuar instintivament com a un dictador. A mesura que passava més temps interpretant el paper de líder autoritari, anava oblidant el propòsit original de l’experiment i la seua motivació racional”.
Dos: L’Ona estava generant odi entre els estudiants més fidels al “moviment” i aquells que no s’ho prenien tan seriosament o reaccionaven de manera crítica.– El dimecres a primera hora, el professor Jones havia assignat secretament a 3 estudiants la tasca d’informar sobre “conductes desviades”. Cap al final del matí, 20 estudiants (aproximadament la meïtat de la classe) ja s’havien acostat al professor amb “informes” sobre alumnes que no havien fet la salutació de l’Ona fora de la classe, alumnes que criticaven al professor o a l’experiment…
Tres: L’Ona començava a insinuar la seua promesa de violència.– El dijous li van arribar rumors al professor Jones de que un grup d’incondicionals de l’Ona estava planificant “donar una lliçó de la què se’n recordarien tota la vida” a les 3 estudiants “dissidents”.
A diferència de la pel•lícula, l’experiment real no va tenir un final tràgic (potser només perquè es va aturar a temps). Però, com en la pel•lícula, els alumnes van experimentar una sensació de pèrdua quan el professor Jones va posar fi a l’Ona. Les cares dels estudiants eren d’estupefacció, com si tot just s’hagueren despertat d’un somni. D’alguns ploraven, abraçats els uns amb els altres. D’altres sortien lentament del saló d’actes amb la mirada perduda. Però en tots predominava el silenci. El professor Jones els havia fet veure que no eren gaire diferents dels alemanys que havien col•laborat activa (o passivament) amb la màquina d’aniquilació nazi. Aquest silenci, per tant, estava carregat de sentit: era el silenci de la vergonya pel que havien arribat a dir i a fer embriacs pel moviment de l’Ona, el silenci de la vergonya pel que podrien haver arribat a fer si l’experiment hagués continuat.
Agafeu aire, que ara és el vostre torn. Vull saber que penseu de tot açò. De moment, només una pregunta i una proposta:
a) Quina és la cosa que més us ha sorprés de la pel•lícula?
b) Si se n’heu adonat, no tot sembla dolent en l’Ona. No sols té un innegable atractiu (seria hipòcrita negar-ho, vists els resultats), sinó que, a més a més, sembla que té veritables efectes positius sobre el comportament i el rendiment dels alumnes. Però també sabem que duu a conseqüències nefastes. La proposta que vos faig és la següent: destaqueu, de tots els efectes que l’Ona té sobre els seus membres (tant alumnes, com professor), un efecte positiu i un efecte negatiu (sense repetir! Heu de ser originals! Vull que totes feu la vostra aportació personal). Reflexioneu també sobre açò: creieu que es podrien corregir els aspectes negatius per tal d’aprofitar els aspectes positius? O, per contra, penseu que els efectes positius van necessàriament lligats als aspectes negatius?
Una aclaració: açò no és cap examen (d’això ja en teniu prou!). Tampoc es tracta de que doneu la resposta definitiva al problema (que potser no existeix). Només és una primera aproximació a la gran incògnita que ens planteja la pel•lícula i sobre la què continuarem parlant i aprofundint al blog. Ja vos deia al principi que el que m’agradaria saber aquesta setmana són les primeres intuïcions que heu tingut després de veure la pel•lícula.
I una altra cosa, no totes heu d’opinar igual. La filosofia no és com les matemàtiques: no hi ha respostes “correctes”, hi ha respostes millor argumentades que altres. Recordeu sempre aquesta màxima: “si totes pensem el mateix, és que alguna no està pensant!”.
17 comentaris:
Una vegada més, inaugure jo el tabló...
Respecte a la primera qüestió, tal i com vam estar comentant Lídia i jo mentre miràvem la pel•lícula, una de les coses que més em va impactar és realment lo ràpid que succeixen els fets. És increible la rapidesa amb la qual els humans agafem una personalitat més o menys imposada, però com que és la “que està de moda” “el que fan tots” enseguida ens fiquem en la pell. Vull dir: es posa en marxa un experiment, els meus amics formen part d’ell, diuen que està prou bé, jo m’apunte. Tanmateix, ho dic a uns altres amics, que també s’apunten… i aixina aixina va estenent-se fins que arriba a límits incalculables. Tot i això, em va impactar molt com de ràpid es va estendre.
En la segona qüestió tinc aquests punts de vista...
Efecte positiu: entre ells, entre els grups de l’Ona es protegeixen mútuament com si fóren de la mateixa familia. Un exemple el tenim en Tim: abans tots el timaven, es burlaven i s’aprofitaven d’ell. En canvi, una vegada forma part de l’Ona fins i tot els que abans es burlaven d’ell, el defensen.
Efecte negatiu: és innegable l’efecte negatiu a destacar per excel•lència. L’obsessió. Obsessió per obeir el rol que han agafat una massa de gent i a partir d’ahí fer el que fan els demés, obeint el que dicta un cap, assimilant que tot el que fa ell, està ben fet.
Amb els efectes que jo he ficat, pensé que van prou lligats. La unió fa el poder i crec que és per això que es protegeixen entre ells, però a la vegada adopten actituds molt extremistes: tot està bé, independenment que siguen moralment correctes o incorrectes, només per seguir en grup, per què l’Ona no desapareixca.
Bueno, ací està la meua opinió. Ara a esperar contestacions per a anar rectificant algunes frases que he ficat dalt, perquè tot i ser la meua opinió, estic segura que en molts llocs no m'he explicat molt bé.
Passeu un bon dilluns!
Míriam.
a)
La cosa que más me sorprendía de la película era la velocidad y la fuerza enorme con la cual se extendió „la ola“ y con la cual se realizaron las intenciones del profesor, aunque él mismo nunca hubiera pensado que fuera de una manera tan fuerte. Me asustó de qué fácil los alumnos dejaban engañarse. Claro, como yo sabía más o menos de qué trataba la película, podía "analizar" los diferentes pasos que aplicaba el profesor, pero luego me perdía. El comportamiento de los alumnos me llamaba tanta atención que me costaba ver el confín entre lo bueno y lo malo. Esque los entendía. Entendía su forma de pensar y su manera de actuar aunque en algunos casos me parecía un poco exagerado (p.ej. la propagación del logotipo de la ola) pero en total la película también empezaba a manipular un poco a mí misma. Por supuesto es diferente ver una película de un hecho, que estar dentro de este hecho y además vemos la otra cara del proceso (Me refiero a Karo que está trabajando contra este "movimiento") así que no se puede perder la conciencia de la misma forma que lo hacían los alumnos, pero no estoy segura si no hubiera actuado igual y esto es lo que más me asusta. Es un proceso muy manipulador y por eso la película es tan impresionante.
b)
Un efecto positivo para mí es que este sentimineto de sentirse como en una familia o una comunidad grande hace evolucionar al sentimiento ético del grupo. Todos los que se han comportado mal, por ejemplo, empiezan a sentirse mal por eso, reconocen lo que han hecho y también piden perdón, aunque este sentimiento penoso sólo se refiere principalmente a los miembros de la comunidad.
Un efecto negativo es el hecho grave de que los miembros de la ola se separan de todas las personas que no quieren entrar en este grupo. Por eso se rompen relaciones de amistad o de amor (como vimos muy bien en la película) y lo que más cuenta es estar con sus amigos o con su novio. Ahí la temática de „tenemos a nosotros“ da un carácter muy egoísto al grupo lo cual también se muestra en su comportamiento.
Creo que los aspectos negativos y positivos son de la misma cantidad lo cual convierte todo este proceso en algo tan manipulador y engañoso. El problema es además, que los efectos negativos se muestran después de los efectos positivos. Así al principio todos quedan impresionados por este sentimientos de ser miembro de una gran familia y ser capaz de cambiar algo, que luego ya casi no nos damos cuenta cómo todo se está empeorando y quedan con la creencia de que todo va bien y que estamos haciendo ninguna mala cosa. Yo creo que es muy difícil destruir este proceso, como vímos en la película los intentos fallados de Karo y de su amiga Ramona. Si el profesor no hubiera destruido el proceso en este momento y de esta manera (la que , por cierto, ya me parecía bastante fuerte) luego quizás ni él hubiera sido capaz de derrotar el movimiento.
Bueno…esto es mi punto de vista. Espero que no os molesta que he escrito tanto…^^
Si algo no entendéis, preguntadme!
Me interesa mucho la vuestra opinión…
Buenas noches!
Comencem fort, pel que veig!
Míriam: jo crec que t'has explicat molt bé (almenys, jo t'he entès!) i, sobretot, has apuntat coses molt interessants que caldrà que anem desenvolupant a mesura que avance el blog. Estic resistint-me a comentar amb més profunditat la teua aportació: si ho faig, una cosa durà a l'altra i acabaré contant més coses de les que hauria de contar... Cada cosa al seu temps. Així evite "contaminar" amb les meues històries les intuïcions que puguen tenir les teues companyes. Continua en aquesta línia!
Stefanie: no et preocupes per l'extensió dels comentaris, allò important és acabar de desenvolupar les idees, com tu has fet. Com acabe de comentar, he de continuar amb el meu particular vot de silenci (que no és gaire silenciós, tot siga dit) i m'abstenc de moment a comentar els punts que em semblen més interessants de la teua entrada. Només una cosa, que crec no fa mal a ningú: sobre el tema de la identificació amb els personatges de la pel·lícula, m'ha cridat l'atenció que destacares la distinció entre veure un fet des de fora i viure-lo. Precisament, vaig estar dubtant si plantejar-vos la pregunta de com haguéreu reaccionat vosaltres si haguéreu format part de l'experiment. La vaig acabar deixant de banda perquè crec que una pregunta d'aquest tipus no es pot contestar si no s'ha viscut la situació en primera persona. Veiem la pel·lícula i ens agrada identificar-nos amb Mona o Karo perquè fan front al problema de l'Ona. Veiem als alumnes que es deixen endur per l'Ona i potser pensem: "Jo no sóc així". El problema és: sabem realment qui som?
Bé, ja pare, que comence a trencar el meu vot de silenci.
Per a les que encara no heu dit la vostra: supose que s'haureu adonat que no podeu repetir "efectes". Això vol dir que les últimes tindran que fer un esforç addicional per a dir alguna cosa que no s'haja dit ja... :)
Ara seriosament: animeu-se, que estic segur que teniu moltes coses a dir!
Disculpa la tardança però esta setmana ha estat un infern , plena d'exàmens i no he tingut temps . Et promet que les pròximes seran en més puntualitat.
Una de les coses que més en va sobtar de la pel•lícula a banda de la rapidesa dels fets , és la gran evolució psicològica que pateixen els personatges davant aquest "moviment , ja que ixen a la llum sentiments i comportaments que abans no tenien , pense que per l'aportació de la confiança necessària per sentir-se un poc més lliures, per la sensació d'estar protegits pel grup, ja que no hi ha lleis ni normes , sols les pròpies normes que ells es vulguen crear , tal com vol imposar qualsevol dictadura.
En la pel.lícula , al aparèixer " la Ola " es va unir molta gent més al veure que moltes persones donaven suport a aquesta "organització " per dir-ho d'alguna manera, ja fora per la compartició de pensaments , pel simple fet de sentir-se protegits ja que formen com una gran família , per no voler d'estacar sobre els altres... en fi , en especial un dels aspectes negatius que he observat en la pel.lícula i del qual vaig a centrar-me és el de l'actitud dels membres de la "Ola " front a persones que lluiten per allò que pensaven que era lo correcte, com Caro i Ramona , que tot i ser un grup molt minoritzat, fan el possible per "combatir contra ells " per fe-los obrir els ulls o almenys desmantellar-los . Com no la reacció de la Ola davant d'aquest grup que pensa diferent a ells , és taxar-les de rares i pertorbadores, i intentar convèncer-les per a que s'unisquen . Aquest comportament no sols ocorreix en les pel.lícules sinó que en la vida real sense desviar-nos molt , per exemple quan una quadrilla de joves comencen a fumar i hi ha dos ho tres que resisteixen a provar-ho , tots es claven amb ells , per no fer el mateix .Pense que aquesta reacció la provoca en part la culpabilitat , ja que per sentir-se bé necessiten que tots ho fagen . Per lo qual aquest és un aspecte negatiu que remarcaria de la pel.lícula , eixe sentiment d'unitat i de fer el que fan els demes , identificant als altres que pensen diferent , de extranys , aspecte que veig reflexat en la meua vida diària i del qual alguna vegada tots o quasi tots hem tingut .
L'aspecte positiu tot i no ser tant positiu , és que gràcies a aquesta llibertat que han sentit , els ha fet descobrir sentiments i actituds que pensem que no podem tindre, idees o comportaments que fins que no les vivim no ens hem podem adonar . Estem acostumats a viure amb una societat amb lleis i normes que ens fan contindre accions que desitgem per tindre consciència de lo que es bo i lo que es roí . Aquests nois , es senten lliures amb l'Ola , es senten poderosos i en ganes de menjar-se el món difundint el seu pensament a tot arreu , i eixint a la llum comportaments agressius ,que estaven amagats molt en el fons .
Be ací està la meva opinió , tal volta , m'he derivat un poc del tema i del que tracta la pel.lícula per això l'he fet tan llarg ja que moltes vegades m'emocione escrivint i acabe desviant-me d'allò que en realitat vull dir . Si alguna cosa no l'entens o creus que dec rectificar-la espere que m'ho corregeixes...
Lo siento mucho por escribir tan tarde. Me parece un poco difícil escribir algo diferente que los otros, porque yo pienso que todos pensamos más o menos lo mismo.
Lo que más me sorprendió de la película es el final. En el último día cuando están todos en la reunión, un poco antes de que Rainer les quiere decir que la ola pare de vivir, Tim habló contra "la ola" y los otros le querían hacer algo malo. Así Rainer enseñó cuánto les ha afectado la ola.
Unos efectos positivos que veo, es que los que están dentro de la ola se han hecho muy amigos, unos protegen a los otros, se puede decir que son como una gran família. Otro efecto positivo es que gracias a este intento las personas de la película y nosotros nos hemos dado cuenta cómo de rápido se puede formar una dictadura. Ya que al principio de la pelicula, cuando estaban todos en la clase y Rainer les preguntó si es posible de que se crea una dictadora un alumno le respondió que es imposible.
Me parece un poco difícil encontrar un efecto negativo, porque pienso que lo negativo puede ser al mismo tiempo positivo. En el sentido de que al principio es negativo pero cuando acaba todo puede ser positivo (espero que lo entendais lo que quiero decir con esto).Un efecto negativo podría se porque los que estan en la ola camabiaron tan rápido de forma de ser que olvidaron a la realidad. Solo porque algunos no quieren participar en la ola son como los enemigos.
Yo pienso que hay más efectos positivos que negativos porque esta película nos muestra a la realidad y nos puede enseñar mucho.
La cosa va posant-se interessant.
Rosa: entenc els problemes que esteu tenint i vos agraïsc l'esforç que esteu fent: sense vosaltres, el blog no té sentit. En la teua intervenció has tractat moltes idees i fins i tot crec que acabes d'obrir una polèmica (almenys per a mi, no sé que pensaran les teues companyes). M'ha cridat molt l'atenció que digueres que l'Ona fa sentir més lliures als seus membres, pel fet que els dóna el poder d'ultrapassar les normes i valors que funcionen normalment a la societat. Ací hi ha molta tela que tallar... Estem a una activitat introductòria i tampoc voldria que ens allargàrem massa en açò (tindrem oportunitat de continuar aprofundint en el tema), però m'agradaria saber que pensen les teues companyes d'aquesta idea que has llençat. És la llibertat que senten els membres de l'Ona real o aparent? Ahi deixe la pregunta per si alguna de vosaltres (o tu mateixa, Rosa) voleu contestar-la. Per cert, m'ha agradat molt que posares en relació la pel·lícula amb el vostre dia a dia, és molt important buscar exemples de la nostra vida quotidiana per a intentar entendre un problema més general.
Elena: veig que continues en la línia polèmica que ha obert Rosa... Em fa una mica de por que digues que et sembla difícil trobar efectes negatius en l'Ona... Encara que, en part, és una de les coses amb que juga la pel·lícula (cridar-nos l'atenció sobre la complexitat de les coses front al que habitualment pensem, i que coses molt perilloses poden tenir un aspecte molt atractiu, almenys en principi). Sí que m'agradaria que explicares una mica millor què vols dir amb allò de que tot efecte negatiu pot ser al mateix temps positiu (crec que no t'he acabat d'entendre). Per altra banda, estic d'acord amb tu que aquesta pel·lícula ens pot ensenyar molt, a mesura que anem avançant en el blog podràs comprobar-ho...
Míriam i Stefanie: ja sé que ja heu fet la vostra aportació però, si voleu, podeu animar-vos a opinar sobre el que han dit Rosa i Elena. Estic segur que podria encetar-se un debat molt interessant entre vosaltres.
I, per descomptat, espere amb interès els comentaris de les que encara no heu participat!
Per fi estic ací, us demane disculpes per aquesta llarguíssima tardança però per sort no totes les setmanes són com aquesta. No he llegit els altres comentaris abans de fer el meu, per provar a veure com eixia la cosa. Perdoneu-me si no m’he explicat bé en algun apartat que serà el més probable.
A la resposta de quina és la cosa que més us ha sorprès de la pel•lícula, la veritat es que tot l’experiment en sí i més els resultats, arriben a deixar-te bocabadat. Però he de destacar la forma en què, la mentalitat de les persones pot arribar a canviar per complet en un període de temps molt breu. I amb això vull dir: el fet de com un percentatge altíssim d’alumnes hagueren negat amb rotunditat el primer dia, ser capaços de desenvolupar una dictadura com la de l’alemanya nazi i, com en unes poques hores veure’s tan involucrats en ella. El canvi de: avui despertar-se tenint CLARÍSSIM que tu mai faries una cosa així, que mai faries aquests tipus d’accions que et pareixen nefastes, i com en un “no res” estar plantat d’un altre exigint-li la teua mateixa conducta. Inclòs el iniciador de l’experiment, que fins i tot arriba a un punt on el seu cap ja ha adoptat el paper de dictador i aconsegueix interpretar-lo inconscientment, s’ha adaptat i fins i tot deixa de banda la seva dona que no ho comparteix, encara que en realitat ell sàpiga que tot allò no es “real”, sinó sols un experiment que l’està absorbint a poc a poc.
De tots els efectes positius que té l’Ona destacaria la igualtat que s’estableix entre tots els membres, el fet d’estar tots considerats de la mateixa forma. (A excepte del dictador, és clar, al qui tots tenen un respecte superior). Dos alumnes que pels seus caràcters i distintes formes de vida segurament mai hagueren arribat ni a dirigir-se dues paraules, arriben a mantindre una bona relació. Tots són iguals, la “visió” que tenen entre ells com a persones tendeix sempre a una mateixa línia, on no hi ha cap considerat per baix ni per dalt. I aquest fet, beneficia la relació entre tots ells.
Dels nombrosos efectes negatius que te l’Ona el que més m’impacta, és la manera en què duen a cap els seus pensaments. La forma en què no comporten per res del món que algú no pense igual que ells, que es rebel•le i que no vulga. No tenen prou en ser uns quants els membres de l’Ona, EXIGEIXEN que tots ho siguen, que tots estiguen sotmesos. Tot i que pense, que l’Ona ni qualsevol altra dictadura seria lo “atractiva” que és, si no haguera gent que s’oposara. Pense que té un gran pes per fer-se membre, l’atractiu de sotmetre als demés. I amb això vull dir que necessàriament van lligats els aspectes positius amb els negatius, sense que ningú es rebel•lara la igualtat entre tots deixaria de ser atractiva, seria fins i tot “avorrida”. Buscarien una altra fuita per on sotmetre a la resta.
Per acabar, disculpes de nou.
Holaa!
Perdó per comentar tant tard, però com ja han dit les altres abans, esta setmana ha estat molt complicada.
Bé, respecte a la primera qüestió a mi el que més m'ha sorprés és la rapidesa amb la qual els alumnes s'habituen a les normes que posa el professor per a l'Ona, i com les compleixen.
Sempre m'ha semblat que a la gent no li agraden massa les normes, que preferixen tindre llibertat; però en aquesta pel·lícula és veu molt bé que els alumnes gaudixen seguint les regles que els imposen, els agrada estar sotmesos per algú; com si tingueren necessitat d'estar controlats. Crec que més que res és perquè es senten part d'alguna cosa important.
Per a mi l'aspecte positiu de formar l'Ona és que tots els que formen part d'aquesta agrupació, es tracten com iguals. Abans es diferenciaven assetjadors i assetjats, però una vegada tots són de l'Ona, ja no hi ha diferències entre ells. Inclús es protegeixen mutuament, perquè són com una gran família, i senten que si algú insulta a algun membre, està insultant tot el grup.
En quant a l'aspecte negatiu jo crec que és la discriminació envers als que no volen formar part de l'Ona. Els rebutgen només perquè no pensen igual que ells. I aquest crec que és el problema més gran que tenen les dictadures.
Personalment pense que està difícil que puga ocórrer l'aspecte positiu sense que passe el negatiu, ja que a la majoria de la gent li costa d'acceptar que hi haja persones que pensen distint d'ells, i una realitat on tot el món s'accepte com a igual, i que es respecten les opinions de tots em pareix impossible.
Ací s'acaba la meua opinió.
Passeu un bon diumenge :)
Bueno, empiezo mi comentario pidiendo perdón por un par de cosas.
La primera es que en el comentario de presentación dije que la próxima vez que comentase escribiría en valenciano, y, como estais comprobando, sigo en mi rol del castellano, por que, he comprobado que mi mente trabaja más rápido construyendo frases coherentes y que me ayudan a expresarme mejor en éste idioma que en el propio del lugar en el que he nacido.
Y en segundo lugar pido disculpas por tardar tanto en comentar. Ya me lo leí el Lunes y le estuve dando vueltas a la cabeza, y a penas me he dado cuenta y ya estamos a Domingo...
Bueno. Una de las cosas que más me impactó, a parte de la rapideza con la que suceden los acontecimientos, es más bien la rapideza con la que la mentalidad del profesor cambia. Al principio nos muestra un profesor que va directo a un instituto con la ilusión de enseñarle a sus alumnos lo que es la anarquía, y acaba, él mismo, creyendo un dictador, ansiando ese poder y disfrutando la adoración de sus alumnos, que pasan a ser subditos. Fue algo que me dejó bastante helada, como las ideas que habían, tan claras y concisas en su cabeza en un primer momento, se fueron transformando hasta acabar en una idealización completamente diferente de la inicial.
Sacar un aspecto positivo que no haya sido nombrado antes (me he leido todos los comentarios de mis compañeras de experimento) me va a ser muy dificil, y, de hecho, me voy a tener que repetir por que por más que me exprima la cabeza no me sale nada más bueno. És el compañerismo que se muestra en el grupo que forma La Ola. También cabe destacar que al menos hubo gente, como Karo y Mona, que se dan cuenta de lo que está pasando y, aunque sus intentos sean en vano, no se rinden e intentan pararlo.
Un aspecto negativo... la verdad es que tengo un montón, pero ya que he mencionado lo del compañerismo, voy a hacer su aspecto contradictorio, y es que los adolescentes han necesitado verse dentro de unas reglas que los hiciera iguales a todos para darse cuenta de que pueden ser compañeros. Darme cuenta de eso me hizo darme cuenta también de que exactamente lo que le pasa a la sociedad. Necesitamos reglas que nos ayuden a pensar para ser altruistas con los que estan a nuestro alrededor, reglas que nos dicen ''esta persona es igual'', y siempre tendrás la mano tendida hacia ella, y reglas que dicen ''esta persona piensa diferente o viste diferente'' y te limitarás a marginarla. Y eso pasa en incontables ocasiones en nuestra super sociedad tan avanzada que mira hacia delante...
Y hasta aquí mis opiniones por ahora, espero que entren en el plazo y para la próxima, comentar antes. Saludos a todas y a Jordi :)
Vaja, quin diumenge més filosòfic!
Lídia: disculpes acceptades. El teu comentari està tan ben argumentat que l'espera ha valgut la pena. A més a més, crec que has apuntat dues idees clau [definitivament, vaig a trencar el meu vot de silenci, ja no puc més...:)]: una, L'Ona necessita un enemic; dos, un dels atractius de L'Ona és que atorga el poder de sotmetre als altres. Però la cosa no acaba ahi, tal com Alba assenyala de seguida...
Alba: sembla que t'hages posat d'acord amb Lídia per a complementar la seua idea, a saber: l'atractiu de l'Ona no és sols poder sotmetre als altres, sinó també sotmetre's un mateix. Míriam ja ho havia adelantat el dilluns amb altres paraules: "obsessió per obeir". Aquesta serà una idea clau que continuarem treballant en propers capítols del blog...
Silvia: tranquil·la, que encara has arribat a temps de comentar. I, per cert, m'ha fet gràcia que digueres que t'havies llegit tots els comentaris previs: a aquestes altures és un esforç que s'ha d'agrair! A més a més, encara que repeteixes l'efecte positiu, ho compenses fent una reflexió sobre la societat actual i la manera com necessitem regles per a saber com hem de relacionar-los amb els altres (encara que, potser, això no es limita a l'actualitat i va amb el carnet d'ésser humà... Però tampoc voldria allargar-me molt i a més és una qüestió que tractarem més endavant...). M'ha agradat molt també la teua reflexió sobre la transformació del professor. Encara que algunes de les teues companyes ja ho havien apuntat d'alguna manera, tu ho has expressat molt bé fent èmfasi en la transformació que pateix d'anarquista a dictador en una setmana. No diu massa a favor de la nostra condició, potser no som el subjecte tan coherent i estable que pensem que som...
Bé, fins ací els meus comentaris. Crec que ha sigut una setmana molt productiva i això que tot just acabem de començar... Espere que us haja resultat tan interessant a vosaltres com ho està siguent per a mi...
Donarem un parell de dies de cortesia per a que Mira, Reyes, Sabri i Valeria posen les seues opinions i, si no passa res, el dimecres passem a una cosa nova!
Ha estat una setmana molt llarga i difícil de passar degut als exàmens (com ja sabreu...) però com ja prevenia, se m'ha fet irressistible anar entrant dia a dia per a veure si havia algun comentari nou i llegir-me'ls tot amb deteniment...
Si escric de nou avui és per a contestar a la pregunta que va introduir Rosa i que tu mateixa Jordi vas formular: És la llibertat que senten els membres de l'Ona real o aparent?
Pense que és una llibertat aparent. El perquè pense que és molt simple: es senten lliures arran de la creació de l'Ona, és el grup el que fa que es senten lliures perquè dintre del grup ells han creat les seues pròpies normes. Es com si jo dins de ma casa cree unes normes i com que les confeccione jo, estan fetes a la meua mesura i jo faig d'elles el que vull, sóc lliure per a decidir com s'han de complir.
En tot açò vull intentar reflectir que la llibertat que senten és una llibertat que la dona el grup, una llibertat aparent.
Passeu un bon dilluns!
Jo també comente hui per a contestar la pregunta que va introduir Rosa.
Crec que la llibertat que senten els membres de l'Ona és aparent, ja que ells no poden fer tot el que volen i a més cal dir que estan sotmesos per "un dictador", en aquest cas el professor, que és el que va dictant les normes a seguir.
Pense que ells es senten lliures
perquè relacionen llibertat amb superioritat. Es creuen superiors als altres estudiants, per això es senten capaços de tot.
No s'adonen que ells no són més que "peons" dirigits pel professor, que és el que va donant les instruccions. I "poder fer el que volen", tal vegada ho interpreten com a coses que mai havien fet, però són coses que fan perquè algú els ho diu. No són lliures.
Passeu un bon dia :)
Buenas!!!!
Voy a intentar explicar lo que quería decir con lo que lo negativo puede ser al final positivo. Para mi está claro que un efecto negativo es que los miembros de la ola han cambiado radicalmente a una forma de ser muy negativa. Pero lo que quiero decir, es que lo que han hecho en esa semana es bastante malo(la propagación del logotipo de la ola por toda la ciudad, amenazar a alguien con la pistola...) pero al final cuando acaba todo se dan cuenta de todo lo malo que han hecho. Es como una lecció, es decir, que han aprendido de lo malo.
M’alegra que s’hàgeu animat a continuar amb la discussió. Com veieu, la pel•lícula dóna molt de si. M’agradaria comentar alguna cosa sobre el que heu dit:
Míriam, crec que anaves prou ben encaminada en la teua resposta pero veig un problema al teu raonament: dius que “ells” han creat les seues pròpies normes dins del grup però, si te n’adones, l’única persona que crea realment les normes al grup és el “senyor Wenger”. Els altres obeïxen. Alba ha explicat molt bé aquest punt. Sí que és cert que els alumnes tenen una “sensació” de llibertat que prové d’una estimulació que abans no tenien, i que intenten portar les normes del “senyor Wenger” més enllà del que ell ha dit explícitament (un bon exemple es quan decideixen plenar la ciutat de símbols de l’Ona, on actuen per iniciativa pròpia). Però, si ho penses, quan el “senyor Wenger” descobreix el que han fet (pujar a la torre de l’església per a pintar el logotip de l’Ona) i els reprén, tots abaixen el cap. Ho havien fet pensant que el “senyor Wenger” estaria d’acord (al cap i a la fi, era ell qui els havia donat el lema de “força a través de l’acció”). Quan veuen que no li ha fet gràcia, se’n penedeixen d’allò que han fet.
Que no et desanime la meua “crítica”, tant tu com les teues companyes ho esteu fent molt bé. Tan sols volia aclarir un punt que crec que és molt important (a més a més, la filosofia sense crítica no és filosofia, com veureu d’ací poc…).
Elena: ara entenc el que volies dir, l’altre dia em vas deixar una mica perplex. Gràcies per l’aclaració. Com tu dius, els personatges de la pel•lícula aprenen dels seus errors (però d’uns errors que resulten fatals en aquest cas). No voldria estar en la seua pell.
Continueu atentes als monitors, que de seguida estic comentant-vos més coses...
Volia continuar recapitulant tot el que ha donat de si la primera activitat. Totes heu dit coses molt interessants, que crec que es poden condensar en les següents conclusions:
a) Sembla que les coses que més us han sorprés de la pel•lícula han estat la rapidesa amb què passa tot, la transformacio psicològica que pateixen els personatges (cosa que apunta a la mal•leabilitat de la personalitat humana – “és increïble la rapidesa amb la qual els humans agafem una personalitat més o menys imposada”, Míriam), i l’alegria amb què els alumnes accepten la disciplina (“es veu molt bé que els alumnes gaudixen seguint les regles que els imposen, els agrada estar sotmesos per algú”, Alba).
b) En quant als efectes positius, heu sigut pràcticament unànimes assenyalant el grau d’igualtat efectiva que es crea entre els membres del grup, igualtat que genera sentiments de fraternitat (“este sentimiento de sentirse como en una familia o una comunidad grande hace evolucionar al sentimiento ético del grupo”, Stefanie) i conductes de protecció recíproca entre els membres del grup (“unos protegen a los otros, se puede decir que son como una gran familia”, Elena). Altres també heu destacat la capacitat d’estimulació que l’Ona té sobre els seus seguidors (“es senten poderosos i en ganes de menjar-se el món difundint el seu pensament a tot arreu”, Rosa).
c) Sobre els efectes negatius que l’Ona té sobre els seus membres, totes heu estat més o menys d’acord en citar l’exclusió dels no-membres (“el hecho grave de que los miembros de la ola se separan de todas las personas que no quieren entrar en este grupo”, Stefanie) i l’afany de sotmetre’ls (“no tenen prou en ser uns quants els membres de l’Ona, EXIGEIXEN que tots ho siguen, que tots estiguen sotmesos”, Lídia). Silvia ha destacat també l’origen negatiu de la igualtat en el grup: “los adolescentes han necesitado verse dentro de unas reglas que los hiciera iguales a todos para darse cuenta de que pueden ser compañeros”. Per la seva banda, Míriam ha subratllat l’obediència acrítica al líder (“tot el que fa ell, està ben fet”).
d) Finalment, les que heu reflexionat sobre la relació entre els efectes negatius i positius heu estat d’acord en que no es poden separar els uns dels altres. No hi ha yin sense yan.
Crec que les conclusions a les que heu arribat (vosaltres, jo m’he limitat a ordenar-les el millor que he pogut) són molt encertades. No està gens malament per a ser la primera setmana. I encara ens queda molt camí per recórrer!
Demà, més.
Bueno, perdón por haber tardado tanto en contestar, pero es que he estado toda esta última semana enferma y en cama, y apenas he tenido tiempo de ponerme con el ordenador.
Bueno, en cuanto a la primera pregunta, diría que lo que mas me sorprendió, al igual que a las demás,fue la rapidez con la que se expandió el grupo de "La Ola", eso te da que pensar, que lo que empezó como una clase de autocracia de una poca cantidad de alumnos acabase, en tan solo unos pocos días, en todo un movimiento con decenas de seguidores.
Otra cosa que me sorprendió mucho fue la ignorancia de los alumnos respecto a lo que hacían, no se si sería por la satisfacción de sentirse parte de algo o por que pensaban que era una forma divertida de aprender,no darse cuenta de que casi se estaban convirtiendo en una logia, o en este caso una dictadura...que solo unos pocos alumnos se percataran de por donde iban los tiros...es increíble, sobre todo después de todo lo que paso en la 2ºGuerra Mundial en su propio país (Alemania).
En fin, en cuanto a la segunda pregunta:
-Efecto positivo: Las ganas que le ponen al trabajo de clase, que se interesan tanto, ya que es muy difícil conseguir que un adolescente se interese por algo, sobre todo si es algo "educativo"...
-Efecto negativo: La facilidad con la que el profesor "lava" el cerebro a sus alumnos, quiero decir, es realmente asombroso como dejamos todo aparte y cambiamos nuestra forma de pensar solo por alguien al que admiramos, en este caso un profesor, pero en la vida cotidiana se le puede atribuir a cualquier ídolo adolescente. Si un cantante famoso dice que hacerse un tatuaje es guay, seguro que mas de la mitad de sus fans se harán uno.
Esto nos enseña que los jóvenes somos muy impresionables y que debemos aprender a pensar por uno mismo y no como un colectivo.
Bueno, espero que mas o menos se entienda lo que quiero decir y por favor, no dudeis en darme vuestra opinión, que me interesa saber que pensais al respecto.
Bona nit!! ^ ^
Hola Valeria!
Espere que ja estigues millor. No et preocupes, encara que has arribat al final de la primera activitat, ens queden moltes coses per fer encara.
Malgrat que ja s’han dit moltes coses, veig que has fet un esforç i apuntes un parell d’idees interessants. La primera és l’efecte positiu que destaques, que complementa la idea que va llençar Rosa sobre les ganes de fer coses que els agafa als membres de l’Ona. Ho complementes molt bé fent èmfasi en l’efecte sobre el rendiment acadèmic dels alumnes. La segona, la conclusió que extreus a partir dels efectes negatius: que hem d’aprendre a pensar per nosaltres mateixos. Encara que tu ho consideres com un “mal de joventut”, crec que, malauradament, és una “malaltia” que no coneix edat, ni condició…
M’ha alegrat tornar a llegir-te per ací, Valeria. Estigues atenta que avui comencem una nova activitat…
Publica un comentari a l'entrada