“Hemos adquirido la dulce costumbre de considerar el imperio que hemos dejado atrás, el tercer Reich, como un hecho único, errático, como algo atípico en nuestra época o en nuestro mundo occidental. Pero este hábito, evidentemente, no sirve como argumento, esta actitud no es más que una forma de cerrar los ojos.”

GÜNTHER ANDERS, Nosotros, los hijos de
Eichmann

dijous, 29 d’abril del 2010

Final: d’un destí pitjor que la mort

“Era como si me devolvieran la juventud. Me daban otra oportunidad. Sentía que tenía algo que ofrecerles. En las SS encontré camaradería y una nueva fe en mí mismo, lo cual tenía más valor que el dinero”. Aquest testimoni d’un comandant de la SS a càrrec d’un camp d’extermini és sorprenentment semblant a les «redaccions» que els alumnes del professor Rainer escriuen explicant què els ha fet sentir l’Ona i que el mateix professor llig en l’escena final de la pel•lícula. Per si no ho teniu massa fresc, us he seleccionat un breu fragment d’aquesta escena:

Avui parlarem d’això, de finals. Del final de la pel•lícula i del final del blog. De la vida i de morts prematures. Afrontem un tema difícil: per què es suïcida Tim? Podem dir: “està desequilibrat”. Sí, es cert. Però potser caldria indagar en els orígens del seu desequilibri.

Per a entendre la mort de Tim, hem d’entendre d’on ve l’inusitat entusiasme amb què abraça l’Ona, hem d’entendre què li dóna l’Ona que no li dóna la vida. I també hem d’entendre una altra cosa: per què la vitalitat que sembla emanar de l’Ona és tan sols un miratge, una il•lusió en sentit estricte.

La meua proposta final és que reflexioneu sobre aquest final tràgic amb què la pel•lícula sacseja les nostres conviccions adormides. Per a fer-ho us plantege 3 preguntes. La idea és que cadascuna de vosaltres trie una pregunta. Per a evitar reiteracions, com ja hem fet alguna altra vegada, màxim 2 de vosaltres pot contestar la mateixa pregunta:

1) Comenteu aquesta breu afirmació: “Val més estar vinculat a la mentalitat més menyspreable que no pas estar sol”. Quina relació hi ha entre aquesta afirmació i el personatge de Tim? Esteu d’acord, en general, amb l’afirmació? Per què sí o per què no?

2) Quin tipus d’identitat rep Tim de l’Ona? Per què és perillosa? Quina relació hi ha entre aquest tipus d’identitat i el seu suïcidi?

3) Creieu que els problemes de Tim tenen un origen purament psicològic, o per contra, creieu que hi ha alguna cosa més? Si penseu que hi ha “alguna cosa més”, quin tipus de coses penseu que estan en l’arrel del desequilibri de Tim?

Abans d’acomiadar-nos, una última cosa. La pel•lícula de l’Ona ens ha permès parlar de moltes qüestions, però potser la fragmentació que ens ha imposat el format d’activitats independents ens pot deixar una impressió de trencaclosques a mig construir. Per això, m’agradaria que féreu un esforç final i intentareu condensar de forma ordenada les diferents reflexions que heu anat fent. Seria com un intent de recapitular i donar sentit als diferents temes que hem anat tractant, vinculant-los entre si i traient algunes conclusions. Us done algunes idees de com podríeu enfocar-ho:

Una manera de fer-ho seria a partir de preguntes d’aquests tipus: quins aspectes de la nostra forma de vida fan possible l’èxit d’un fenomen com el de l’Ona? En quin sentit aquest èxit és un fracàs? Com es podria evitar que una cosa així es tornara a repetir?

Una altra manera de plantejar-ho seria intentar respondre les preguntes que l’alumne de l’experiment original li va fer al seu professor (i que citàvem en l’entrada de presentació): “És possible que el règim nazi s’haguera sostingut sense el recolzament de la gent “normal” del carrer? Com podia gent que havia sigut veïna (o fins i tot amiga) de famílies jueves haver permès que se’ls endugueren sense una protesta? Una vegada acabada la guerra, com podia el poble alemany declarar-se ignorant de les massacres que s’havien dut a terme?”. La idea seria que, amb tot el que sabeu ara, intentàreu respondre a l’alumne, intentant explicar-li de quina manera les arrels de l’horror ens toquen a tots. Com combatir-les?

Es tracta només de suggerències, us done total llibertat per a enfocar-ho com millor us semble. Mireu si us done llibertat que ho plantejaré com un treball voluntari. És cert que, amb tot el que ja heu dit, ja tinc prou material per avaluar-vos. Però també és cert allò que diuen de “quan més sucre, més dolç”... Evidentment, valoraré especialment l’esforç d’aquelles de vosaltres que s’animen a coronar la seua participació al blog amb unes reflexions finals de recapitulació/conclusió. Ho deixe a la vostra elecció.

Sobre el format: word o semblant, mínim 1 plana, màxim 4 planes. Intenteu enviar-m’ho per correu electrònic abans del 15 de maig.

Ara sí, ací s’acaben les entrades del blog. Però deixem l’adéu definitiu per als comentaris!

dijous, 15 d’abril del 2010

Necessitem un líder, necessitem un enemic... necessitem una ideologia?

“Siempre se podrá vincular amorosamente entre sí a mayor número de hombres, con la condición de que sobren otros en quienes descargar los golpes”. Aquesta afirmació de Freud té molt a veure amb el que passa en l’Ona: en la primera activitat, moltes de vosaltres vau destacar com el fort sentiment de pertinença que es generava dins del grup venia acompanyat d’una forta hostilitat cap a la gent que no en formava part (els “enemics”). Sembla que, a banda d’un líder autoritari, l’Ona necessita d’enemics per a enfortir la seua identitat com a grup. Trobem un símbol d’aquesta dinàmica en aquesta curta escena de la pel•lícula:


Però, la qüestió que anem a plantejar-nos avui és una altra: necessita l’Ona d’una ideologia per constituir-se com a grup?

No respongueu encara. Vull que penseu sobre aquesta qüestió a partir d’un vídeo i d’un text. El vídeo ens fa espectadors (una vegada més) d’un experiment psicològic inquietant:

Experiment de Jane Elliot: una classe dividida

El text ens fa partícips (una vegada més) de l’absurd que sovint acompanya les tragèdies humanes:

“En la litera contigua, apoyado contra la pared y en uniforme de combate, hay un hombre macizo, de buena presencia y mediana edad, ojos de un brillo salvaje y un bigote espeso, con estilo. Con una ingenuidad algo falsa, me atrevo a confesarle que no veo en qué se distinguen los serbios de los croatas. “¿Por qué se creen ustedes tan distintos?”. Me mira con desdén mientras se saca una cajetilla de la chaqueta caqui. “¿Lo ve?, son cigarrillos serbios. Allí”, dice señalando la ventana, “fuman cigarrillos croatas”.”

[Michael Ignatieff, El honor del guerrero. Guerra étnica y conciencia moderna]

No us venen al cap moltes preguntes després de veure el vídeo i llegir el text? Això és precisament el que us demane avui: preguntes. Però no me les feu a mi, m’agradaria que us les féreu entre vosaltres. La proposta és que cadascuna de vosaltres li plantege una pregunta a una companya (i que, a la vegada, responga una pregunta d’una altra companya). Aquests són els emparellaments:

Alba li pregunta a Elena
Elena li pregunta a Míriam
Míriam li pregunta a Rosa
Rosa li pregunta a Stefanie
Stefanie li pregunta a Lídia
Lídia li pregunta a Alba

Sigueu imaginatives amb les vostres preguntes, podeu apuntar en diferents direccions: us podeu centrar en la pel·lícula de l’Ona, en el vídeo de l’experiment de Jane Elliot o en el text d'Ignatieff. També podeu apuntar a relacions que trobeu entre alguns d'aquests "objectes". Podeu anar fins i tot més enllà i establir relacions amb fenòmens històrics o de la vida quotidiana. L’únic requisit és que les preguntes estiguen centrades en el nostre tema d’avui: la importància real que tenen les ideologies en la constitució de grups “tancats”.

Ara s’adonareu que potser és més fàcil donar respostes que fer preguntes!