Sobre preguntes perdudes i experiments retrobats

Sovint pensem que les dictadures que Europa va patir al segle xx són cosa del passat. Que hem aprés la lliçó. Que una vegada s’ha instaurat una democràcia, ja no són possibles passos enrere. I quan parlem de l’ascens del nazisme alemany als anys 30 del segle passat, solem evitar les al·lusions a la responsabilitat de la gent del carrer en aquest procés. Una explicació còmoda és aquella que atribueix el triomf del totalitarisme a l’astúcia d’un grup de fanàtics. Una elit radical que, una vegada aconseguit el poder, l’hauria mantingut a cops de força i de por. D’altres fins i tot reforcen aquesta justificació amb explicacions econòmiques.

Però preguntes incòmodes continuen suspeses en l’aire. Com podia gent que havia sigut veïna (o fins i tot amiga) de famílies jueves haver permès que se’ls endugueren sense una protesta? És possible que el règim nazi s’haguera sostingut sense el recolzament de la gent “normal” del carrer? Una vegada acabada la guerra, com podia el poble alemany declarar-se ignorant de les massacres que s’havien dut a terme?

Totes aquestes preguntes les va fer un estudiant d’un institut de California al seu professor d’història a 1967, quan aquest estava explicant el tema del nazisme i de la Segona Guerra Mundial. Aquest professor no va trobar una resposta immediata. Però, com que encara estava a meïtat de curs i portava el temari prou avançat, va decidir prendre’s una setmana per explorar aquestes qüestions amb els seus alumnes. Tanmateix, no ho faria de manera teòrica, sinó pràctica: els proposaria un exercici de treball en grup per tal d’aprofundir en les peculiaritats de la vida a l’Alemanya nazi.

Doncs bé, contra tot pronòstic, els alumnes van començar a participar d’una manera sorprenentment activa. La cosa va arribar fins a tal punt que, allò que en principi era un simple exercici pedagògic, va esdevenir un autèntic moviment organitzat amb el nom de “La Tercera Ona”. Esglaiat, el professor va haver de parar l’exercici perquè començava a descontrolar-se.

Aquest professor es cridava Ron Jones. El seu exercici d’institut es va convertir en un experiment psicològic molt influent que fins i tot avui dia continua fent parlar. I d’això parlarem precisament ací, de l’experiment de “La Tercera Ona”. Però ho farem a partir d’una adaptació cinematogràfica recent: La Ola (2008). La pel·lícula trasllada l’experiment original a un institut alemany actual però, malgrat algunes diferències, és prou fidel al que va passar a l’institut nord-americà anys enrere.

El primer que heu de fer és veure la pel·lícula (parleu amb el vostre professor/a, seria ideal que la puguéreu veure junts/juntes). Una vegada fet açò, començarem amb algunes qüestions generals sobre la pel·lícula. Posteriorment, anirem aprofundint en aspectes més concrets que ens permetran parlar de temes força interessants: totalitarisme i llibertat, obediència i rebel·lió, líders i masses, grups i individus, soledat i sentiment de pertinença, avorriment i entusiasme,…

Si teniu qualsevol dubte podeu enviar-me un e-mail a jorangar@alumni.uv.es. Com que sou alumnes de dos instituts diferents, m'agradaria que al llarg d'aquesta setmana anareu presentant-se a través del blog. Així podríeu anar comentant-me també si heu quedat amb el vostre professor/a per a veure la pel·lícula o si finalment la veieu individualment.

Espere que tingueu tantes ganes de començar com jo...

Gaudiu de la pel·lícula!