Final: d’un destí pitjor que la mort

“Era como si me devolvieran la juventud. Me daban otra oportunidad. Sentía que tenía algo que ofrecerles. En las SS encontré camaradería y una nueva fe en mí mismo, lo cual tenía más valor que el dinero”. Aquest testimoni d’un comandant de la SS a càrrec d’un camp d’extermini és sorprenentment semblant a les «redaccions» que els alumnes del professor Rainer escriuen explicant què els ha fet sentir l’Ona i que el mateix professor llig en l’escena final de la pel•lícula. Per si no ho teniu massa fresc, us he seleccionat un breu fragment d’aquesta escena:

Avui parlarem d’això, de finals. Del final de la pel•lícula i del final del blog. De la vida i de morts prematures. Afrontem un tema difícil: per què es suïcida Tim? Podem dir: “està desequilibrat”. Sí, es cert. Però potser caldria indagar en els orígens del seu desequilibri.

Per a entendre la mort de Tim, hem d’entendre d’on ve l’inusitat entusiasme amb què abraça l’Ona, hem d’entendre què li dóna l’Ona que no li dóna la vida. I també hem d’entendre una altra cosa: per què la vitalitat que sembla emanar de l’Ona és tan sols un miratge, una il•lusió en sentit estricte.

La meua proposta final és que reflexioneu sobre aquest final tràgic amb què la pel•lícula sacseja les nostres conviccions adormides. Per a fer-ho us plantege 3 preguntes. La idea és que cadascuna de vosaltres trie una pregunta. Per a evitar reiteracions, com ja hem fet alguna altra vegada, màxim 2 de vosaltres pot contestar la mateixa pregunta:

1) Comenteu aquesta breu afirmació: “Val més estar vinculat a la mentalitat més menyspreable que no pas estar sol”. Quina relació hi ha entre aquesta afirmació i el personatge de Tim? Esteu d’acord, en general, amb l’afirmació? Per què sí o per què no?

2) Quin tipus d’identitat rep Tim de l’Ona? Per què és perillosa? Quina relació hi ha entre aquest tipus d’identitat i el seu suïcidi?

3) Creieu que els problemes de Tim tenen un origen purament psicològic, o per contra, creieu que hi ha alguna cosa més? Si penseu que hi ha “alguna cosa més”, quin tipus de coses penseu que estan en l’arrel del desequilibri de Tim?

Abans d’acomiadar-nos, una última cosa. La pel•lícula de l’Ona ens ha permès parlar de moltes qüestions, però potser la fragmentació que ens ha imposat el format d’activitats independents ens pot deixar una impressió de trencaclosques a mig construir. Per això, m’agradaria que féreu un esforç final i intentareu condensar de forma ordenada les diferents reflexions que heu anat fent. Seria com un intent de recapitular i donar sentit als diferents temes que hem anat tractant, vinculant-los entre si i traient algunes conclusions. Us done algunes idees de com podríeu enfocar-ho:

Una manera de fer-ho seria a partir de preguntes d’aquests tipus: quins aspectes de la nostra forma de vida fan possible l’èxit d’un fenomen com el de l’Ona? En quin sentit aquest èxit és un fracàs? Com es podria evitar que una cosa així es tornara a repetir?

Una altra manera de plantejar-ho seria intentar respondre les preguntes que l’alumne de l’experiment original li va fer al seu professor (i que citàvem en l’entrada de presentació): “És possible que el règim nazi s’haguera sostingut sense el recolzament de la gent “normal” del carrer? Com podia gent que havia sigut veïna (o fins i tot amiga) de famílies jueves haver permès que se’ls endugueren sense una protesta? Una vegada acabada la guerra, com podia el poble alemany declarar-se ignorant de les massacres que s’havien dut a terme?”. La idea seria que, amb tot el que sabeu ara, intentàreu respondre a l’alumne, intentant explicar-li de quina manera les arrels de l’horror ens toquen a tots. Com combatir-les?

Es tracta només de suggerències, us done total llibertat per a enfocar-ho com millor us semble. Mireu si us done llibertat que ho plantejaré com un treball voluntari. És cert que, amb tot el que ja heu dit, ja tinc prou material per avaluar-vos. Però també és cert allò que diuen de “quan més sucre, més dolç”... Evidentment, valoraré especialment l’esforç d’aquelles de vosaltres que s’animen a coronar la seua participació al blog amb unes reflexions finals de recapitulació/conclusió. Ho deixe a la vostra elecció.

Sobre el format: word o semblant, mínim 1 plana, màxim 4 planes. Intenteu enviar-m’ho per correu electrònic abans del 15 de maig.

Ara sí, ací s’acaben les entrades del blog. Però deixem l’adéu definitiu per als comentaris!

Necessitem un líder, necessitem un enemic... necessitem una ideologia?

“Siempre se podrá vincular amorosamente entre sí a mayor número de hombres, con la condición de que sobren otros en quienes descargar los golpes”. Aquesta afirmació de Freud té molt a veure amb el que passa en l’Ona: en la primera activitat, moltes de vosaltres vau destacar com el fort sentiment de pertinença que es generava dins del grup venia acompanyat d’una forta hostilitat cap a la gent que no en formava part (els “enemics”). Sembla que, a banda d’un líder autoritari, l’Ona necessita d’enemics per a enfortir la seua identitat com a grup. Trobem un símbol d’aquesta dinàmica en aquesta curta escena de la pel•lícula:

Però, la qüestió que anem a plantejar-nos avui és una altra: necessita l’Ona d’una ideologia per constituir-se com a grup?

No respongueu encara. Vull que penseu sobre aquesta qüestió a partir d’un vídeo i d’un text. El vídeo ens fa espectadors (una vegada més) d’un experiment psicològic inquietant:

Experiment de Jane Elliot: una classe dividida

El text ens fa partícips (una vegada més) de l’absurd que sovint acompanya les tragèdies humanes:

“En la litera contigua, apoyado contra la pared y en uniforme de combate, hay un hombre macizo, de buena presencia y mediana edad, ojos de un brillo salvaje y un bigote espeso, con estilo. Con una ingenuidad algo falsa, me atrevo a confesarle que no veo en qué se distinguen los serbios de los croatas. “¿Por qué se creen ustedes tan distintos?”. Me mira con desdén mientras se saca una cajetilla de la chaqueta caqui. “¿Lo ve?, son cigarrillos serbios. Allí”, dice señalando la ventana, “fuman cigarrillos croatas”.”

[Michael Ignatieff, El honor del guerrero. Guerra étnica y conciencia moderna]

No us venen al cap moltes preguntes després de veure el vídeo i llegir el text? Això és precisament el que us demane avui: preguntes. Però no me les feu a mi, m’agradaria que us les féreu entre vosaltres. La proposta és que cadascuna de vosaltres li plantege una pregunta a una companya (i que, a la vegada, responga una pregunta d’una altra companya). Aquests són els emparellaments:

Alba li pregunta a Elena
Elena li pregunta a Míriam
Míriam li pregunta a Rosa
Rosa li pregunta a Stefanie
Stefanie li pregunta a Lídia
Lídia li pregunta a Alba

Sigueu imaginatives amb les vostres preguntes, podeu apuntar en diferents direccions: us podeu centrar en la pel·lícula de l’Ona, en el vídeo de l’experiment de Jane Elliot o en el text d'Ignatieff. També podeu apuntar a relacions que trobeu entre alguns d'aquests "objectes". Podeu anar fins i tot més enllà i establir relacions amb fenòmens històrics o de la vida quotidiana. L’únic requisit és que les preguntes estiguen centrades en el nostre tema d’avui: la importància real que tenen les ideologies en la constitució de grups “tancats”.

Ara s’adonareu que potser és més fàcil donar respostes que fer preguntes!

“¡Oh Capitán, mi Capitán!”

Capítol 2.- Eichmann o el gerent eficient,
Truman o el guardià global

“Sentí que tendría que llevar una vida individual sin líderes y difícil, que no recibiría directrices de nadie, que ya nadie me daría ninguna orden ni mandato, que no habría ordenanzas pertinentes para consultar, o sea, en resumen, que me esperaba una vida que jamás había conocido hasta entonces”.

Parla un criminal nazi (Adolf Eichmann, principal responsable del transport dels jueus alemanys als camps d’extermini), referint-se a la desorientació vital que va experimentar quan el règim nazi va ser derrotat. S’havia enfonsat el sistema d’obediència que havia estructurat la seua vida.

Representant privilegiat del 65% de Milgram, no li va servir de gran cosa l’argument de que tan sols es limitava a obeir ordres. Adolf Eichmann va ser condemnat a mort i executat a Jerusalem en 1962. En aquell moment, Günther Anders (pensador alemany d’origen jueu que va haver de fugir del seu país a la dècada dels anys 30) va escriure una llarga carta al fill d’Eichmann, Klaus. La carta estava concebuda com una mirada reflexiva cap a l’horror que s’havia endut milions de vides, però mirant més enllà de l’horror mateix per a cercar les seues arrels. Sobretot, perquè malgrat que l’arbre-monstre havia sigut tallat, les seues arrels continuaven enfortint-se sota terra, protegides de la mirada de la major part de la gent. És per això que la carta duia per títol Nosotros, los hijos de Eichmann, perquè “seres tan abominables o tan miserables como su padre no han surgido por casualidad en nuestro mundo actual, sino que los Eichmann son muy significativos del estado actual de nuestro mundo, e incluso inevitables”.

Aquesta setmana anem a llegir. No la carta sencera (tot i que us la recomane seriosament, us assegure que no us deixarà indiferents), però sí uns breus fragments (molt breus) on Günther Anders condensa el retrat de les dues perverses arrels d’aquest monstre que amenaça empassar-se’ns a la llum del dia.

La primera arrel és la desproporció entre la nostra capacitat de fer coses i la de representar-nos els seus efectes: “El triunfo de la técnica ha hecho que nuestro mundo, aunque inventado y edificado por nosotros mismos, haya alcanzado tal enormidad que ha dejado de ser realmente “nuestro” […]. Ha hecho que nuestro mundo sea ya “demasiado” para nosotros. ¿Qué significa esto? […] que entre nuestra capacidad de fabricación y nuestra facultad de representación se ha abierto un abismo […]. Expresado de forma más sencilla: que los objetos que hoy estamos acostumbrados a producir con la ayuda de nuestra técnica […], así como los efectos que somos capaces de provocar, son tan enormes y tan potentes que ya no podemos concebirlos, y menos aún identificarlos, como nuestros”.

La segona arrel, fortament relacionada amb la primera, és la naturalesa maquinal del nostre món: “Nuestro mundo actual en su conjunto se transforma en una máquina, está en camino de convertirse en una máquina”. Què vol dir açò? No és tant que siga un món tecnològic (que ho és), sinó que nosaltres mateixos acabem comportant-nos com a màquines (i tractem als altres com a tals). Per a entendre-ho millor podem veure un dels aspectes d’aquest món-màquina: “La agravación de la actual división de trabajo, en efecto, no significa otra cosa que el hecho de que nosotros, en nuestro trabajo y en nuestra acción, estamos condenados a concentrarnos en minúsculos segmentos del proceso global: estamos tan encerrados en las fases del trabajo que se nos ha asignado como los prisioneros a sus celdas. En tanto que “prisioneros” nos agarramos a la imagen de nuestro trabajo especializado: de este modo estamos excluidos de la representación del aparato como totalidad, de la imagen del proceso global del trabajo, compuesto por miles de fases. Y con más razón, naturalmente, de la imagen del efecto global al que sirve este aparato”.

La proposta és que relacioneu aquestes idees de Günther Anders amb tres texts molt curts que parlen dels horrors de l’altre bàndol, dels “bons”: la utilització de la bomba atòmica sobre població civil en 1945. També podeu posar tot açò en relació amb l’experiment de Milgram. Com arriben les vacances de Pasqua i potser algunes de vosaltres no tindreu accés a internet, us propose que ordeneu les vostres reflexions i que m’ho envieu per correu electrònic quan pugueu (mínim: 1 plana, màxim: 3 planes). Data límit: 15 d’abril. Per descomptat, les que vullgueu podeu posar algun comentari al blog (els espere com sempre amb interès!), però tot i això vull que escrigueu aquest xicotet “paper”. És una manera diferent de treballar i vull veure com ho feu.

Text 1, parla un científic implicat en el disseny de la bomba atòmica: “Mi opinión sobre estas cosas es que cuando algo es técnicamente satisfactorio, sigues adelante y lo haces, y sólo después de triunfar técnicamente empiezas a discurrir acerca de ello. Así ocurrió con la bomba atómica. No pienso que nadie se opusiera a producirla; los debates que hubo versaron sobre qué hacer con ella una vez conseguida”.

Text 2, parla el president nord-americà Truman sobre el procés de decisió d’utilitzar la bomba atòmica: “El asesor científico del Comité ofreció el siguiente informe: “No podemos proponer ninguna exhibición técnica con probabilidades de poner fin a la guerra; no vemos alternativa aceptable al empleo militar directo”. La decisión final sobre dónde y cúando emplear la bomba me correspondía a mí. Los asesores militares presidenciales de máximo nivel recomendaron su uso, y cuando hablé con Churchill, me dijo sin vacilar que estaba a favor del uso de la bomba atómica si eso contribuía a acabar con la guerra”.

Text 3, parla el mateix Truman, aquesta vegada quan la decisió ja és efectiva: “Hemos descubierto la bomba más terrible de la historia. Esta arma se utilizará contra Japón entre hoy mismo y el 10 de agosto. He dicho al Secretario de Guerra, Mr. Stimson, que la utilice de tal manera que el blanco sean objetivos militares y soldados, no mujeres y niños. Aun cuando los “japos” sean salvajes, despiadados, crueles y fanáticos, nosotros, como líderes del mundo para el bienestar general, no podemos arrojar esta bomba terrible sobre la antigua capital ni sobre la nueva. Estamos los dos de acuerdo. El objetivo será puramente militar y daremos una advertencia pidiendo a los japoneses que se rindan y salven vidas. Estoy seguro de que no lo harán, pero les habremos dado la oportunidad”.

Silenci. Ara, la paraula és vostra.

“¡Oh Capitán, mi Capitán!”

Capítol 1.- Milgram o el psicòleg controvertit

“Necessitem un líder”, diu el professor Rainer. La figura d’un líder autoritari és un ingredient essencial per a la constitució d’un grup totalitari com el de l’Ona. Tant Míriam com Alba vau destacar aquest aspecte de diferents maneres quan reflexionàvem sobre els efectes positius i negatius del moviment a la primera activitat. Míriam incidia en que els membres de l’Ona perdien el seu criteri individual i el substituien pel criteri del grup, que en aquest cas estava marcat pel “senyor” Wenger (tal com va emfatitzar Alba). Les dues parlàveu, per tant, de l’obediència al cap com un element cabdal en el fenomen de l’Ona. Per la seva banda, Alba destacava la facilitat amb que els alumnes acceptaven la imposició de normes, quasi com si els agradara estar sotmesos per algú.

Tot açò ens sorprén. Sembla que a poca gent li agrade que li diguen el que ha de fer. Però aquesta idea habitual resulta ser massa superficial. A més a més, contradiu el fenomen històric que ens vam proposar explicar al principi: la col·laboració de la gent “normal” del carrer en l’ascens i consolidació del nazisme a Alemanya.

Anem a emprendre un viatge cap al fons de l’abisme que som per a nosaltres mateixos. Un viatge cap a una de les arrels més importants dels règims totalitaris: la nostra tendència a obeir a l’autoritat. Aquest trajecte prendrà la forma d’un viatge enrere en el temps. Originalment estava pensat com una trilogia, però el temps corre en contra nostra: ho deixarem en un díptic de dos capítols.

Avui comencem el primer, que ens parla d’un altre experiment fonamental en la història de la psicologia: l’experiment de Milgram. Viatgem a 1961, any en què es va fer aquest experiment revolucionari a la universitat de Yale. Però, en lloc d'explicar-vos què va passar dins de les quatre parets del laboratori del professor Milgram, crec que és més interessant que ho vegeu amb els vostres propis ulls. Això ho podreu fer gràcies a una reconstrucció que es va fer en una pel·lícula de 1979. La part que reconstrueix l’experiment com a tal és prou curta, està dividida en 2 vídeos de aproximadament 9 minuts cadascú. A continuació teniu els enllaços. Quan veieu els vídeos, recordeu que açò va passar de veritat (és una reconstrucció prou fidel, malgrat algunes simplificacions).

Experiment de Milgram, primera part.

Experiment de Milgram, segona part.

Ja ho heu vist? Què penseu sobre el que heu vist? Us propose que reflexioneu sobre les següents qüestions (per a donar-li varietat a les vostres participacions, trieu només una de les quatre preguntes marcades amb la (a). Màxim 2 persones poden triar la mateixa pregunta, així evitem incidir sobre el mateix. La pregunta (b) l’heu de contestar totes; crec que donarà peu a que s’òbriga un debat entre vosaltres):

a.1.) Cap amenaça obliga al subjecte a que continue amb l’experiment. Com a molt, el científic pressiona al subjecte diguent-li que "ha de continuar". Però, al cap i a la fi, el subjecte participa voluntàriament. Per què creieu doncs que el subjecte es creu obligat a continuar, tot i que pensa que està fent-li mal a l'alumne?

a.2.) Siga quina siga la reacció del subjecte (continuar amb l’experiment o renunciar a fer-ho) creieu que es quedarà amb la consciència tranquil·la? Per què? En quin sentit es relaciona això amb el fet que al subjecte experimental li coste tant parar?

a.3.) “No es preocupe, jo assumisc la responsabilitat”, diu el científic. El subjecte experimental respira alleujat, “Bé, aleshores, no hi ha problema”. Per què? Deixarà de patir l’altra persona perquè el cientifíc assumisca la responsabilitat? Deixant de banda les responsabilitats jurídiques, per què el fet que el científic li diga que ell assumeix la responsabilitat representa un alleujament per al subjecte experimental?

a.4.) Relacioneu l’experiment de Milgram amb l’escena de l’Ona que teniu tot seguit. Reflexioneu també sobre açò: en quin sentit la figura del professor Rainer contradiu la imatge habitual que tenim de l’autoritat? Per què és més perillosa la forma en què Rainer encarna l’autoritat?

b) Pel que hem vist a la pel·lícula de l’Ona i a l’experiment de Milgram, l’obediència a l’autoritat pot arribar a ser molt perillosa, ja que pot dur a conseqüències nefastes. Una de les solucions a aquest problema podria ser fomentar un altre tipus d’educació que no posara tant d’èmfasi en l’obediència a l’autoritat (a pares, a professors,…). Ara bé, creieu que podem prescindir en general de la figura de l’obediència a l’autoritat? Poseu exemples de la vida quotidiana per a argumentar la vostra resposta, ja siga afirmativa o negativa.

Espere que Milgram inquiete les vostres consciències… Tinc molta curiositat per saber què penseu!

Retrat amb tisa de la formació de l’Ona

Hem reflexionat sobre els efectes de l’Ona sobre els seus membres. Sortim ara a l’altra cara del procés: a les causes. Ho farem d’una manera especial, a través d’un “joc” per al que necessite la vostra col•laboració. La idea és la següent: trobar quines són les condicions que fan possible l’èxit de l’Ona. Per “condicions” podem entendre tant trets de personalitat dels membres de l’Ona, com característiques del context familiar o social. Fins i tot, podem parlar de característiques de la nostra època considerada en general (context històric) o trets de la mateixa naturalesa humana. Es tracta d’esbrinar quins són els factors que faciliten que un individu es dissolga ràpida i voluntàriament en un moviment col•lectiu com el de l’Ona.

Però he dit que ho farem d’una manera especial, mitjançant un “joc”. El joc es diu “proposar i criticar”. Si anem a jugar, necessitem regles:

1.- Cadascuna de vosaltres ha de proposar una “causa” o “factor”.

2.- No tots els factors arribaran al retrat final. Hem de seleccionar. L’objectiu és acabar amb un conjunt de 4 o 5 causes (açò pot ser variable, dependrà en gran mesura de la vostra participació. Ara bé, la regla fonamental és que hem de seleccionar. Potser si proposeu 12 causes diferents, podrem definir un conjunt final de 7 causes).

3.- Com seleccionarem els factors? Ho fareu vosaltres, mitjançant una regla (recordeu, açò és un joc, s’han de respetar les regles!). La regla és la següent: cada causa que proposeu té, en principi, 12 punts. Qui crega que algun factor no és prou rellevant, que ho diga (i que ho justifique raonant-ho). Jo faré d’àrbitre: si considere que la crítica és vàlida, li llevaré un punt a aquest factor [aclaració super-important: el punt no li’l lleve a la persona que haja proposat el factor… :)]. Al final, ens quedarem amb els factors que tinguen la puntuació més alta.

4.- Així, la vostra participació haurà de ser doble: a) proposar un factor; b) criticar un factor que haja proposat alguna altra companya (descarte la possibilitat de que alguna qüestione el factor que ella mateixa haja proposat, seria realment estrany…). La crítica és lliure: vàries de vosaltres podeu criticar el mateix factor.

Sé que la primera part del joc vos resultarà molt fàcil i la segona molt difícil però no es talleu, no crec que ninguna de les vostres companyes s’agafe la crítica com una cosa personal. Sobretot, oblideu-vos de les connotacions negatives que té la paraula “crítica”. Penseu en la crítica com una forma de millorar les coses, no de negar-les o destruir-les. Precisament, la idea d’aquesta activitat és que el resultat final siga obra de totes (quant més exerciu la vostra capacitat crítica, més depurades seran les conclusions finals). De fet, el que comptarà serà el resultat final, no qui haja proposat cada factor que acabe en el retrat final. En aquesta activitat, compta el grup, no l’individu.

Algunes recomanacions:

- Pistes per a trobar “causes” o “factors”: he seleccionat algunes escenes de la pel•lícula que us poden ajudar. Les teniu al final. Aquestes escenes són només un punt de partida: per descomptat, podeu trobar idees en altres escenes que recordeu i que no siguen aquestes. També podeu trobar factors en exemples de la vida quotidiana que estiguen relacionats amb el que heu vist a la pel•lícula.

- Heu de tenir en compte que no hi ha cap personatge que acapare tots els trets del “membre ideal de l’Ona”. Cadascun dels personatges ens ofereix un aspecte parcial d’allò que ens fa a molts de nosaltres susceptibles de “caure” en un grup com el de l’Ona. Fins i tot, podeu utilitzar els personatges no-membres (Karo, Mona,…) com a contrast per a trobar factors. La seua diferència personal o de context us farà pensar perquè elles no cauen tan fàcilment.

- No espereu a que totes les companyes hagen fet la seua proposta. En el moment que vegeu algun punt feble en qualsevol factor proposat, digueu-ho.

Sobretot, recordeu sempre: estem fent un experiment, i tot experiment suposa assumir un risc. I assumir un risc implica atrevir-se: atreviu-vos a exercir la vostra capacitat crítica!

De moment, només una pregunta i una proposta…

Comencem el nostre particular experiment. Aquesta setmana vull que siga introductòria: vull conèixer les vostres opinions sobre la pel•lícula i les vostres primeres intuïcions sobre el problema general que se’ns planteja. Ho farem a través d’una pregunta i una proposta que podreu llegir al final. Abans volia contar-vos algunes coses de l’experiment real en què s’inspira la pel•lícula que heu vist.

Alguns dels personatges estan directament inspirats en els estudiants que van viure l’experiment. És el cas del personatge de Tim, que s’inspira en un alumne concret: “Robert era un de tants estudiants que, ni destaquen, ni causen problemes. No són estudiants brillants, no són esportistes hàbils, no criden l’atenció. Són invisibles”. Com Tim, Robert també va esdevenir l’ombra del professor Jones: “La vesprada del dimecres em vaig adonar que Robert estava seguint-me. Li vaig preguntar què dimonis estava fent. Robert va somriure (crec que era la primera vegada que el veia somriure) i em va dir: senyor Jones, sóc el seu guardaespatlles. Em preocupa que li passe qualsevol cosa”. Però no sols havia estudiants que idolatraven al professor Jones. Com en la pel•lícula, també hi havia dissidents: els personatges de Karo i Mona s’inspiren en les tres estudiants (dones) que es van mostrar crítiques amb l’experiment del professor Jones i amb les actituds que estava fomentant entre els estudiants.

Si alguna de vosaltres s’ha sorprés per la rapidesa amb que se succeïxen els esdeveniments a la pel•lícula, heu de tenir en compte que l’experiment real es va haver de tallar fins i tot abans. Si l’experiment va començar un dilluns amb 30 estudiants, el dimecres ja eren 43 (13 adolescents estaven deixant d’assistir a les seues classes per a formar part de l’Ona). Només un dia després (dijous), 80 alumnes atapeïen l’aula amb mirades i posats expectants. El dia final de l’experiment (divendres), 200 seguidors plenaven el saló d’actes de l’institut on el professor Jones havia preparat l’escenificació del final de l’experiment (de manera semblant a la pel•lícula).

Tres raons principals van dur al professor Jones a voler acabar amb l’experiment:

Una: L’Ona no sols estava arrossegant als estudiants, sinó al mateix professor.– “Començava a actuar instintivament com a un dictador. A mesura que passava més temps interpretant el paper de líder autoritari, anava oblidant el propòsit original de l’experiment i la seua motivació racional”.

Dos: L’Ona estava generant odi entre els estudiants més fidels al “moviment” i aquells que no s’ho prenien tan seriosament o reaccionaven de manera crítica.– El dimecres a primera hora, el professor Jones havia assignat secretament a 3 estudiants la tasca d’informar sobre “conductes desviades”. Cap al final del matí, 20 estudiants (aproximadament la meïtat de la classe) ja s’havien acostat al professor amb “informes” sobre alumnes que no havien fet la salutació de l’Ona fora de la classe, alumnes que criticaven al professor o a l’experiment…

Tres: L’Ona començava a insinuar la seua promesa de violència.– El dijous li van arribar rumors al professor Jones de que un grup d’incondicionals de l’Ona estava planificant “donar una lliçó de la què se’n recordarien tota la vida” a les 3 estudiants “dissidents”.

A diferència de la pel•lícula, l’experiment real no va tenir un final tràgic (potser només perquè es va aturar a temps). Però, com en la pel•lícula, els alumnes van experimentar una sensació de pèrdua quan el professor Jones va posar fi a l’Ona. Les cares dels estudiants eren d’estupefacció, com si tot just s’hagueren despertat d’un somni. D’alguns ploraven, abraçats els uns amb els altres. D’altres sortien lentament del saló d’actes amb la mirada perduda. Però en tots predominava el silenci. El professor Jones els havia fet veure que no eren gaire diferents dels alemanys que havien col•laborat activa (o passivament) amb la màquina d’aniquilació nazi. Aquest silenci, per tant, estava carregat de sentit: era el silenci de la vergonya pel que havien arribat a dir i a fer embriacs pel moviment de l’Ona, el silenci de la vergonya pel que podrien haver arribat a fer si l’experiment hagués continuat.

Agafeu aire, que ara és el vostre torn. Vull saber que penseu de tot açò. De moment, només una pregunta i una proposta:

a) Quina és la cosa que més us ha sorprés de la pel•lícula?

b) Si se n’heu adonat, no tot sembla dolent en l’Ona. No sols té un innegable atractiu (seria hipòcrita negar-ho, vists els resultats), sinó que, a més a més, sembla que té veritables efectes positius sobre el comportament i el rendiment dels alumnes. Però també sabem que duu a conseqüències nefastes. La proposta que vos faig és la següent: destaqueu, de tots els efectes que l’Ona té sobre els seus membres (tant alumnes, com professor), un efecte positiu i un efecte negatiu (sense repetir! Heu de ser originals! Vull que totes feu la vostra aportació personal). Reflexioneu també sobre açò: creieu que es podrien corregir els aspectes negatius per tal d’aprofitar els aspectes positius? O, per contra, penseu que els efectes positius van necessàriament lligats als aspectes negatius?

Una aclaració: açò no és cap examen (d’això ja en teniu prou!). Tampoc es tracta de que doneu la resposta definitiva al problema (que potser no existeix). Només és una primera aproximació a la gran incògnita que ens planteja la pel•lícula i sobre la què continuarem parlant i aprofundint al blog. Ja vos deia al principi que el que m’agradaria saber aquesta setmana són les primeres intuïcions que heu tingut després de veure la pel•lícula.

I una altra cosa, no totes heu d’opinar igual. La filosofia no és com les matemàtiques: no hi ha respostes “correctes”, hi ha respostes millor argumentades que altres. Recordeu sempre aquesta màxima: “si totes pensem el mateix, és que alguna no està pensant!”.

Sobre preguntes perdudes i experiments retrobats

Sovint pensem que les dictadures que Europa va patir al segle xx són cosa del passat. Que hem aprés la lliçó. Que una vegada s’ha instaurat una democràcia, ja no són possibles passos enrere. I quan parlem de l’ascens del nazisme alemany als anys 30 del segle passat, solem evitar les al·lusions a la responsabilitat de la gent del carrer en aquest procés. Una explicació còmoda és aquella que atribueix el triomf del totalitarisme a l’astúcia d’un grup de fanàtics. Una elit radical que, una vegada aconseguit el poder, l’hauria mantingut a cops de força i de por. D’altres fins i tot reforcen aquesta justificació amb explicacions econòmiques.

Però preguntes incòmodes continuen suspeses en l’aire. Com podia gent que havia sigut veïna (o fins i tot amiga) de famílies jueves haver permès que se’ls endugueren sense una protesta? És possible que el règim nazi s’haguera sostingut sense el recolzament de la gent “normal” del carrer? Una vegada acabada la guerra, com podia el poble alemany declarar-se ignorant de les massacres que s’havien dut a terme?

Totes aquestes preguntes les va fer un estudiant d’un institut de California al seu professor d’història a 1967, quan aquest estava explicant el tema del nazisme i de la Segona Guerra Mundial. Aquest professor no va trobar una resposta immediata. Però, com que encara estava a meïtat de curs i portava el temari prou avançat, va decidir prendre’s una setmana per explorar aquestes qüestions amb els seus alumnes. Tanmateix, no ho faria de manera teòrica, sinó pràctica: els proposaria un exercici de treball en grup per tal d’aprofundir en les peculiaritats de la vida a l’Alemanya nazi.

Doncs bé, contra tot pronòstic, els alumnes van començar a participar d’una manera sorprenentment activa. La cosa va arribar fins a tal punt que, allò que en principi era un simple exercici pedagògic, va esdevenir un autèntic moviment organitzat amb el nom de “La Tercera Ona”. Esglaiat, el professor va haver de parar l’exercici perquè començava a descontrolar-se.

Aquest professor es cridava Ron Jones. El seu exercici d’institut es va convertir en un experiment psicològic molt influent que fins i tot avui dia continua fent parlar. I d’això parlarem precisament ací, de l’experiment de “La Tercera Ona”. Però ho farem a partir d’una adaptació cinematogràfica recent: La Ola (2008). La pel·lícula trasllada l’experiment original a un institut alemany actual però, malgrat algunes diferències, és prou fidel al que va passar a l’institut nord-americà anys enrere.

El primer que heu de fer és veure la pel·lícula (parleu amb el vostre professor/a, seria ideal que la puguéreu veure junts/juntes). Una vegada fet açò, començarem amb algunes qüestions generals sobre la pel·lícula. Posteriorment, anirem aprofundint en aspectes més concrets que ens permetran parlar de temes força interessants: totalitarisme i llibertat, obediència i rebel·lió, líders i masses, grups i individus, soledat i sentiment de pertinença, avorriment i entusiasme,…

Si teniu qualsevol dubte podeu enviar-me un e-mail a jorangar@alumni.uv.es. Com que sou alumnes de dos instituts diferents, m'agradaria que al llarg d'aquesta setmana anareu presentant-se a través del blog. Així podríeu anar comentant-me també si heu quedat amb el vostre professor/a per a veure la pel·lícula o si finalment la veieu individualment.

Espere que tingueu tantes ganes de començar com jo...

Gaudiu de la pel·lícula!